Una diputada amb discapacitat es queda tirada a 11 quilòmetres de casa: “Em van rebutjar tres taxis”

La parlamentària no va poder recórrer ni al transport públic ni a plataformes de VTC, perquè no hi havia vehicles adaptats a les cadires de rodes

Onze quilòmetres és una distància relativament curta. Una persona els pot recórrer en un parell d’hores a pas lleuger, deu minuts amb cotxe, mitja hora amb bicicleta, o pot ser que no els recórrega mai si està a Elx esperant un taxi adaptat per a una cadira de rodes. És el que li va passar dimecres passat a la diputada socialista en les Corts Valencianes Laura Soler, que va passar una autèntica odissea per a desplaçar-se d’Alacant al recinte firal, situat en el municipi veí d’Elx, i després tornar a casa des de la localitat veïna.

La parlamentària necessita una cadira de rodes per a desplaçar-se a causa d’una paràlisi cerebral que pateix des de menuda, cosa que l’ha portada a haver de reivindicar constantment la supressió de les barreres arquitectòniques. El seu cas exemplifica la quotidianitat de les persones amb discapacitat: eixir de casa és una loteria. Soler va voler acudir amb dos amics a l’exposició immersiva de Van Gogh en Fira Alacant, a escassos quilòmetres de la ciutat, en el terme municipal d’Elx. Va voler fer-ho amb autobús, però després d’una espera d’hora i mitja a la ciutat ,el vehicle, anunciat en la web de la fira, no va aparéixer. La parlamentària i els seus acompanyants van cridar un taxi, que els va traslladar sense més problema al centre expositiu, però els va informar que a la tornada ell mateix no podria arreplegar-los i que havien de cridar-ne un altre corresponent a la seua zona. Els taxistes d’Alacant no poden fer serveis des d’Elx, li va comunicar el conductor.

Abans d’acabar l’itinerari immersiu, la diputada va telefonar a la central de taxis d’Elx per a programar una recollida, que dona principi a l’odissea. “Em van rebutjar tres taxis, fins i tot em van dir que no són un servei públic”, protesta la diputada en relatar els esdeveniments. Amb la primera telefonada es topa amb la primera negativa: li comuniquen que, si no hi ha reserva anticipada, el vehicle adaptat no va. Repeteix la telefonada i es repeteix la resposta; segon rebuig. És dimecres, última setmana d’agost, i els serveis escassegen, molts estan de vacances, li comuniquen. Després telefona al servei de taxis de la ciutat d’Alacant, que li comunica que els vehicles no poden anar a Elx a arreplegar-la. Tercer rebuig, canvi de finestreta. La central alacantina li indica que ha de telefonar a la Policia Local i provar sort amb els agents. Els agents li diuen que insistisca a la central de taxis, i així torna a començar. Prova amb les empreses privades de VTC: Uber, Cabify… i no res, tampoc hi ha taxis adaptats un 28 d’agost a la vesprada. Després de més d’una hora en un bucle de telefonades, la diputada i els seus acompanyants els arreplega un conegut.

“Això és del Tercer, del Quart Món… Les persones amb discapacitat som invisibles”, lamenta Soler en conversa amb elDiario.es, en què apunta que aquests problemes són una constant per a les persones amb discapacitat. Quan va entrar a les Corts Valencianes com a diputada el 2019, va haver de reclamar al parlament que adaptara els escons per a poder desenvolupar la seua tasca i va fer el mateix a Alacant quan va ser elegida regidora el 2007, reclamant vehicles adaptats en el municipi. Soler valora que en el seu cas va tindre sort i va aconseguir que algú poguera donar-los una mà, però es pregunta: Què li ocorreria a una persona sense recursos?

Atesa l’experiència, la parlamentària reclama als ajuntaments d’Elx i d’Alacant i a la Generalitat Valenciana que proporcione els recursos necessaris perquè els taxis adaptats exercisquen com a servei públic durant tot l’any. “Els taxistes no tenen la culpa, molts no tenen mitjans”, apunta la diputada, que també sol·licita subvencions perquè puguen adquirir i mantindre els vehicles adaptats. Soler recorda que les persones amb mobilitat reduïda tampoc poden recórrer als trens de Rodalies, perquè molts no estan condicionats. L’exposició, conclou, val la pena; però, per a experiència, la del trasllat.

Font: elDiario.es