Article a "La Vanguardia": Quan indultarem el taxi a Barcelona, que té el millor servei del primer món?

* Primer Gaudí, ara el taxi
BARCELONA. LA VANGUARDIA. JOAQUIN LUNA.- Als amics estrangers que visiten Barcelona m’agrada sorprendre’ls amb dues coses: les classes a la meva escola es donaven en català encara sota Franco -les Escoles Laietania, gratitud eterna- i a Gaudí se’l menyspreava amb mil i una insolències sobre la seva obra i persona. Els amics estrangers, en contrapartida, corroboren una convicció contra corrent: quin gran servei de taxis que té Barcelona!
Quan indultarem el taxi i reconeixerem que poques ciutats del primer món tenen un servei tan bo? Quan pujo a un taxi, jo no espero mantenir una conversa brillant -com no ho espero amb els meus estimats veïns a l’ascensor-, ni escoltar la meva emissora de ràdio favorita. Aspiro abans que res a trobar un vehicle com més aviat millor, que estigui raonablement net i em porti sense patir pel comptador. Aquestes tres condicions es presenten indiscutiblement a Barcelona i, no per exemple, a Londres, París, Roma o Brussel·les.
Fa tretze anys que vaig tornar a la meva ciutat, Barcelona. No tinc butxaca per a un cotxe bonic ni ganes de ser esclau d’allò que anys enrere es deia un “utilitari”. De totes les servituds de la classe mitjana a la qual pertanyo, la del cotxe a la ciutat em sembla la més patètica (necessitats laborals a part, esclar). I després aquesta horripilant lletra petita: pàrquings d’espai reduït, ITV, alguna multa, rascades, alguna grua… Amb els diners del que per a mi constitueix un malson i en record del Mariano de la Cruz -psiquiatre, crític taurí de La Vanguardia i amic admirat, que no conduïa- vaig decidir provar amb els taxis. Passa el temps, la prova es fantàstica i ja hem arribat al súmmum: ara hi ha una flota considerable tota la nit, set dies a la setmana! (i molts, a més, et parlen del Panjab pakistanès, que no és mal tema, o de la seva vida aquí).
Els taxistes saben que tenen mala premsa i suporten una etiqueta immerescuda a hores d’ara. Treballen jornades llarguíssimes, les seves maneres no són pitjors que les de molts passatgers i estan cobrint, a més, una necessitat social emergent: l’envelliment de la població i la consegüent peregrinació a hospitals i ambulatoris. Parlo de persones que no poden pujar a un autobús i tampoc no requereixen una ambulància. Molts taxistes van més enllà de l’obligació estricta i assisteixen fora del vehicle l’ancià amb dificultats, a risc d’aparcar malament i ser multats o fins i tot increpats per conductors molt poc comprensius i de clàxon fàcil.
I què me’n diuen, de trobar taxi a les tres de la matinada? En la majoria de ciutats occidentals, una sortida nocturna sense vehicle propi exigeix paciència infinita en cues de parades allunyades i un pla B. I sens dubte, una pasta considerable.
Avui, fins i tot les emissores als taxis de Barcelona m’interessen. Hi ha molt Basté o Herrera Carlos…