‘Bye bye’ al lliure comerç amb els Estats Units

Barcelona | Diari ARA.-  “Tenim una finestra d’oportunitat”. Així s’expressava abans de l’estiu un dels representants dels Estats Units en l’equip negociador per al TTIP, l’acord de lliure comerç amb Europa. La finestra a la qual es referia era el 2016, en què coincideixen l’últim tram del mandat de Barack Obama (marcat per una clara voluntat de posteritat, amb acords com el que ha acabat amb el bloqueig a Cuba) i l’absència d’eleccions a Alemanya i a França. El negociador defensava que calia accelerar l’acord perquè “allargar la negociació té un cost”. Menys de quatre mesos després d’exposar aquestes opinions, la finestra d’oportunitat es pot donar per tancada. A hores d’ara és quasi impossible no veure que el TTIP està ferit de mort.

Aquesta setmana el vicecanceller alemany, Sigmar Gabriel, i el president francès, François Hollande, han donat per liquidat el TTIP, mentre que Angela Merkel i el govern nord-americà han assegurat que encara hi ha opcions. Durant tres anys, i 14 rondes negociadores, dos equips de 100 persones cadascun han mantingut contactes per arribar a un pacte. Però l’acord està lluny de ser firmat, i encara menys de poder ser aplicat, perquè el procés d’aprovació del TTIP seria molt complicat. “Estem d’acord en moltes coses, però fa massa temps que estem encallats en aquells punts en què no estem d’acord”, protesta el negociador nord-americà.

Què és el que impedeix que les dues principals economies mundials (UE i EUA, per aquest ordre) firmin l’entesa? Hi ha punts decisius bloquejats. Un dels més importants és el sector agrícola, molt important per a les dues parts, i l’ús dels transgènics. Els EUA i Europa tenen enfocaments radicalment diferents en seguretat alimentària: mentre que aquí es prohibeixen aquells productes dels quals se sospita que són perjudicials, a Nord-amèrica només es veten aquells dels quals s’ha provat que són dolents per a la salut. “Qualsevol acord amb els EUA obligarà a fer concessions en matèria agrícola”, admet un dels líders negociadors europeus, tot i afegir a continuació que això no implicarà cessions en seguretat alimentària. Un equilibri molt complicat.

Un altre punt bloquejat, relacionat amb l’anterior, és la protecció de determinats aliments. A Europa existeixen les denominacions d’origen, però els Estats Units funcionen amb marques registrades. L’exemple més entenedor és el del parmesà, un formatge italià que ha de seguir uns criteris determinats per poder-se denominar així. Als Estats Units, però, el parmesà és un formatge ratllat en pols que venen en pots de plàstic. A Europa està prohibit vendre aquest producte sota el nom de parmesà. Casar les dues realitats sembla un miratge.

Un tercer gran punt de xoc és la contractació pública. Per molt liberals que semblin els Estats Units, també és un país proteccionista, per exemple a l’hora de permetre l’entrada d’empreses foranes. “Avui dia el 60% dels productes que s’utilitzen per a la construcció d’una obra han de ser made in USA, cosa que dóna avantatge a les empreses d’allà”, explica el negociador europeu. Segons la seva opinió, les cessions que Europa pot fer en agricultura s’haurien de compensar amb aquesta àrea.

Els negociadors s’esforcen a explicar les virtuts d’un eventual acord. Per a l’europeu, els sectors de l’economia catalana que més es beneficiarien del TTIP serien l’automoció (“el potencial de creixement de les exportacions és important”), les constructores, el transport i el tèxtil i calçat. “Si Mango envia als EUA productes produïts a Europa, ha de pagar un aranzel d’entre el 10% i el 20%, però si està fabricat al Vietnam no paga res”, posa com a exemple.

Els últims obstacles

Els obstacles, però, semblen insalvables, i diversos esdeveniments dels últims mesos encara compliquen més l’acord, fins a fer-lo pràcticament impossible. El primer obstacle, i el més important, és el Brexit. ¿Com es pot negociar un tractat de lliure comerç entre dues regions si no se sap qui en forma part? En paral·lel, les investigacions fiscals de Brussel·les a Apple i Google (la primera haurà de pagar 13.000 milions, i en el cas de la segona s’especula que la quantitat vorejarà els 6.000 milions) ha incrementat la desconfiança entre les dues parts. El cas de les emissions de Volkswagen tampoc va ajudar-hi gaire.

Suposem, però, que finalment hi ha un miracle i es firma l’acord. Després, s’hauria de ratificar als 28 (o 27?) països de la UE, probablement per la via d’un referèndum en alguns. Sembla pràcticament impossible obtenir el vistiplau unànime de tots els països europeus, cadascun amb els seus problemes i punts de vista particulars sobre el TTIP. I ja no diguem si Donald Trump guanya les eleccions als EUA.

El dubte que queda és si algun dia el TTIP ressuscitarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *