El futur del taxi i els camins incerts: dues històries possibles.

Hi ha moments en què les lleis no només regulen, sinó que també dibuixen un futur. Imaginem, doncs, dues històries que podrien sorgir d’una mateixa norma. Unes històries que parlen del taxi, de la seva gent i de com una decisió administrativa pot alterar l’equilibri d’un sector arrelat a la ciutat des de fa dècades.

Història primera: les llicències temporals

Imaginem que un bon dia es decideix que, per reforçar l’oferta de taxi, neixin unes noves llicències. Però aquestes noves autoritzacions no són com les que sempre han existit. No es poden vendre, no es poden transmetre, i a més tenen data de caducitat. Aparentment, tot plegat sembla una fórmula pràctica: més taxis quan cal, menys taxis quan no fan falta. Però quin efecte té això sobre aquells que han viscut tota una vida amb una llicència que han comprat, cuidat i defensat?

El valor patrimonial de la llicència tradicional, que durant dècades ha servit de garantia per jubilar-se amb dignitat o transmetre un negoci familiar, comença a caure. Qui voldrà pagar pel que deixa d’existir com a actiu transmissible? La confiança que el sistema havia generat es trenca i la sensació d’injustícia es multiplica. El sector es veu dividit entre els que encara tenen una llicència amb valor i els que reben un permís temporal que no costa res però permet treballar de la mateixa manera.

La conclusió és clara: si no hi ha una protecció explícita i garantida del patrimoni de les llicències actuals dins de la llei, cal mantenir el sistema tal com està. Només així es podrà defensar el que milers de famílies han construït amb esforç i confiança en l’administració. Qualsevol canvi, sense aquesta salvaguarda, no és una modernització sinó una devaluació injusta.

Història segona: l’obligació de servei i les empreses intermediadores

Imaginem ara un altre escenari. Les empreses intermediadores —aplicacions i centrals— han crescut fins a convertir-se en la principal porta d’entrada dels clients al taxi. La nova llei els exigeix que assignin tots els serveis, que ningú quedi desatès. I si un taxista rebutja un trajecte curt o poc rendible, pot ser sancionat. Sobre el paper, la norma sembla garantir el servei públic. Però a la pràctica, a qui afavoreix?

El taxista es veu obligat a acceptar serveis que poden suposar més despesa que guany, mentre l’empresa intermediadora continua cobrant la seva comissió sense risc. El pes recau sempre sobre el professional, i la balança s’inclina cap al negoci de la plataforma. És un model que desmotiva, que crea tensions i que desnaturalitza la funció d’acompanyament de les centrals digitals.

La solució hauria de ser diferent: les empreses haurien d’assumir de forma directa una part de les despeses associades als serveis menys rendibles. Ja sigui mitjançant compensacions econòmiques, reduccions de comissions o incentius clars, cal equilibrar el sistema. No pot ser que, passi el que passi, la banca sempre guanyi i el cost acabi repercutint en el taxista. El servei públic quedaria igualment garantit, però amb justícia i corresponsabilitat.

Epíleg

Aquestes dues històries imaginades ens mostren les ombres i les llums d’un mateix camí. La regulació del taxi pot ser una eina de justícia i futur, o pot convertir-se en una font de conflicte i desigualtat. Depèn de com s’escrigui i de la sensibilitat amb què es pensi en aquells que dia rere dia posen en marxa el taxímetre.

El taxi no és només un servei, és part de la vida urbana i un ofici que ha sostingut famílies durant generacions. Si la nova llei vol ser realment transformadora, haurà de mirar enrere amb respecte i endavant amb equitat. Només així el taxi podrà continuar amb la dignitat que mereix.

Font: Sindicat del Taxi de Catalunya.