Viatge en taxi

Taxis de Barcelona3

BARCELONA. EL PUNT. CARLES RIBERA.- El món dels taxis de Barcelona (o, millor dit, dels taxistes) és un terreny d’experiències i sensacions que van des del surrealisme més absurd fins a l’exasperació més estressant, depenent de la pressa que tinguis quan t’asseus al seient de darrere d’un d’aquests vehicles pintats de groc i negre que circulen pel cap i casal. L’escena que vaig viure fa poc més d’una setmana és una barreja indescriptible derivada de la necessitat d’arribar a temps a on, càndid de mi, vaig dir que volia arribar.

Ja hauria d’haver sospitat que alguna cosa no acabava de girar rodó quan, entrant al taxi, veig que el jove que el mena no se n’acaba de sortir posant en marxa el taxímetre, després de barallar-s’hi durant una estona mentre amb l’altra mà executa una activitat que, sent una mica generosos, es podria qualificar de conducció. Amb el taxímetre definitivament inutilitzat, em pregunta on vull anar. Afirmar «em pregunta» és una deducció, perquè l’únic que fa l’home és girar el cap i moure’l amb aquell gest característic d’alçar una mica la barbeta com volent dir vostè dirà. Jo l’hi dic. Ell, com si li digués Llúcia. L’hi repeteixo. Com que he pujat al taxi perquè haig d’anar una mica lluny, no pas perquè no sàpiga com es va a la meva destinació, aviso al senyor taxista que hauria de trencar a la dreta, just a temps perquè faci un cop de volant que genera unes quantes xerricades de rodes, un grapat de tocs de botzina i una corrua d’improperis que, amb les finestretes abaixades, no arribo a sentir però que dono per proferits.
Continuem la marxa i, de tant en tant, el meu guia em pregunta, amb un gest amb la mà, cap on ha de tirar. Jo li responc, home, se suposa que el taxista és vostè. Ell em respon amb un encongiment d’espatlles, com volent dir que no m’entén. No m’entén. Ho provo en anglès. No m’entén. Ho provo en castellà. No m’entén. Li lletrejo el nom del carrer, a poc a poc. Sembla que ha pres una decisió. Atura el cotxe. Al mig d’un carrer poc transitat. Agafa el mòbil i fa una trucada. Finalment, parla. S’expressa en un idioma que deu ser urdú o alguna cosa similar. No ho sé segur, hi ha alguns idiomes propis de Catalunya que no sóc capaç ni d’entendre ni d’identificar. Intueixo que busca assessorament extern per trobar l’adreça. De la manera que pronuncia el nom que li he lletrejat, és evident que ningú el podrà guiar a destí. El temps corre, el taxímetre no, perquè continua fora de servei. Amb prou feines hem avançat uns centenars de metres. Li pregunto si vol que em posi jo al volant, que farem més via. Naturalment, és una broma privada, perquè no m’ha entès de res. Fa el gest de tornar arrencar i li dic «estop». Això sí que ho entén. Baixo del cotxe i continuo a peu. Temo que m’encalci per reclamar-me la cursa. No ho fa. Suposo que no hauria sabut què ni com dir-me què li dec. D’aquest episodi en fa una mica més d’una setmana. Confio que haurà progressat una mica. Si més no, ja deu saber programar el taxímetre. Per cert, vaig arribar a la cita, finalment, amb un altre taxista que l’únic defecte que tenia és que escoltava la Cope. Gairebé no ho vaig ni notar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *